L'aigua és la nervadura del llibre, la deu que irriga tots els
poemes. El poeta ha optat per transmutar-se en aigua,
que com l'ànima, no té forma i es perfila pel continent.
Podríem demanar-li al poeta si a la mitja vida som -o ens
agrada creure que som- roca? Fos quina fos la resposta,
ara el poeta es reconeix aigua. Però quines formes pren
aquest element? L'aigua i l'ànima són riu amb capçalera,
curs i desembocadura. Són gel i pluja. Són segla amb llit
verdós. Són font, deu, toll. Fins i tot mar oberta. Aiguamolls
amb canyissars. El poeta ens presenta la vida com
una amalgama de medis, continents i limitadors, mitjans
i instruments: el safareig i la molsa, el paraigua i les botes
d'aigua, el xipolleig del bany ferest a la bassa. La humitat
i l'amarament. La frescor. I molt especialment, com una
declaració de principis, com un himne.
