Jacint Verdaguer fou, a
més del gran poeta de Canigó i L'Atlàntida, un gran viatger i bon
cronista de les travessies que va fer. Ja de motl jove, va descobrir el plaer
de viatjar fent de capella de vaixell a la Companyia Transatlántica en la ruta
Cadis-L'Havana. Després van venir Palestina, Egipte, L'Europa central i Rússia,
que el va impresionar en gran manera: «De Catalunya a França, de França a
Suïssa i a Prusia, hi ha una gradació , els canvis són suaus, les diferencies
de què s'adona el viatger no són grans, però a l'entrar a Rússia, un es troba a
la porta d'un altre món». Amb tot, no va oblidar mai les seves arrels ni la
seva Catalunya i la va recorrer de punta a punta fent-hi llargues estades: el
Pallars, la Garrotxa i sobretot, és clar, el Pirineu. I de cada ruta en va
deixar constancia escrita.
De Tánger a Sant Petersburg demostra
com, de fet, Verdaguer es mantenia en consonancia amb els seus coetanis
europeus que conreaven el gènere de la crónica de viatgers o la «guia
turística» i que, en aquell moment, al nostre país i en la nostra llengua,
ningú no practicà amb tant d'encert.
